Recital poètic

L'últim dia de classe vam fer una activitat una mica especial.

Feia ja un temps que la professora ens havia explicat que hauríem de buscar un poema que ens agradés, l'hauríem d'interioritzar i aprendre'l de memòria. Finalment l'hauríem de recitar-la a classe davant dels nostres companys. 

Divendres vam començar el nostre "recital poètic". Van sortir 16 persones a recitar el seu poema: algunes per parelles, altres en solitari. 

Abans de començar, vam haver d'ambientar una mica la classe: primer vam baixar les llums i després vam posar les cadires en semicercle. Així, quan ja s'havia creat l'ambient idoni, va sortir la primera parella a recitar el seu poema de Joan Maragall. Elles, i ben bé, la majoria de persones van demanar que tanquéssim els ulls. Aquesta acció, que sembla tan simple, va donar molt joc, ja que a més de proporcionar més confiança als recitadors; provocava una gran concentració en el públic, atès que, concentrava tot l'ésser en un sentit: l'oïda. Això feia que ens poguéssim deixar emportar per la imaginació i que fos molt més fàcil fer-se la imatge mental d'allò que s'estava recitant.

Jo mai havia escoltat un recital de poesia, només havia vist aquells petits trossos que ens havia posat la professora a classe amb l'ordinador, i he de dir que va ser una sensació molt bona, i això hem va sorprendre. Jo no creia massa en el sentit que se li dóna a la poesia, ja que normalment no l'entenc massa. Però escoltant poemes que sí entenc i que m'agraden, he entès que tenen un gran valor i que si es reciten amb sentiment pot ser quelcom molt bonic.

El proper dia, em tocarà a mi recitar el meu poema i encara que ja el tinc escollit i après, no revelaré ni tan sols l'autor. Crec que és millor que la gent se sorprengui.