Va de mestres

Hola a tots!

Avui vull parlar-vos d'un llibre molt interessant, es titula: Va de mestres. Carta als mestres que comencen.

Abans d'endinsar-me en el llibre, vull explicar que a la sessió de seminari d'avui - a més de comentar aquest llibre - la Núria i la Meritxell han fet les seves lectures en veu alta. Em sembla que eren les últimes en fer-les i es nota molt del primer dia a avui. Crec que tots hem millorat molt i hem aprés els uns dels altres. A més, ara tenim molt clars els tres ítems que s'han de complir per tal de què al llegir en veu alta, el públic t'entengui i s'interessi per allò que estàs llegint. Per qui no ho recordi, aquests tres ítems són la velocitat, el volum i la vocalització-articulació.

Després, la Noelia i l'Ingrid, han fet la seva descripció i interpretació de la imatge. En aquest cas, opino el mateix que amb les lectures en veu alta; que hem millorat molt i hem assolit una nova manera de “llegir” una imatge.

Per últim, el tema estrella d’avui és el llibre que he anomenat al principi.

Es titula Va de mestres. Carta als mestres que comencen, i està escrit per Jaume Cela i Juli Palou.

Des de Seminari, la nostra tutora ens va encomanar un treball que consistia en diverses parts. En primer lloc, s’havia de fer un anàlisi dels autors, de l’estil i del context. Aquesta part, se subdivideix en tres: recerca de la trajectòria professional dels autors, intencionalitat dels autors i destinataris als quals adrecen la carta i trets característics de l’estil literari que es reflecteix al llarg dels diferents capítols.

De tot això, el que vull destacar és el to optimista que té el llibre. Això ha provocat en mi un sentiment d’il·lusió i de ganes (encara més del que tenia) per a la meva futura professió.

També vull destacar que Va de mestres va adreçat a aquelles persones que fa poc que són mestres o que estan estudiant per a ser-ho.

En segon lloc, havíem de fer un anàlisi del contingut. Consistia en escollir 5 fragments del llibre que ens haguessin interpel·lat i explicar perquè l’havíem escollit. Ara parlaré d’un en concret. No el copiaré, per temes de Copyright, però en faré un petit resum.

Aquest fragment deia que pels autors, les màquines mai no substituiran la feina del mestre. La raó que dóna és que les màquines no tenen falda. Segons Cela i Palou, els nens a la falda es troben a gust i aquesta “calor humana” fa que els sigui més fàcil aprendre, ja que des de aquí pots ajudar-lo i treballar amb ell.

Jo vaig escollir aquest fragment ja que les maquines no tenen sentiments, per tant quan cantin una cançó, per exemple, ho faran de manera automàtica, sense passió ni emoció. 
A més, quan un nen plori, qui li eixugarà les llàgrimes? I qui li donarà consol? Quin tipus de consell pot donar una màquina, que està programada per a donar matèria i res més?

Les persones tenim sentiments, ens relacionem amb els altres, ens recolzem els uns als altres i ens donem calor. I potser és això el que un nen necessita, no una màquina.

Per últim, havíem de fer una valoració crítica i conclusions.

Jo crec que aquest llibre és molt interessant per a totes aquelles persones que estiguin interessades en l’àmbit de l’educació, especialment els mestres novells o els que estem estudiant per a mestre.

He de dir que m’ha agradat bastant aquest llibre ja que m’ha fet reflexionar sobre moltes qüestions i m’he adonat que he d’aprendre moltíssim encara.

Aquest llibre espero poder-me’l tornar a llegir en un futur, quan ja s’apropi l’hora de ficar-me en una aula, perquè hi ha capítols que m’agradaria tenir presents quan sigui mestra.