El meu poema

Avui a la classe de COED hem continuat amb el nostre particular recital poètic. Érem bastants per recitar però ens hem organitzat a l’inici de la classe per tal de què ens donés temps de sortir a tots.

Jo he hagut d’esperar una bona estona fins que he sortit a fer la meva recitació. He de dir que no estava massa nerviosa ja que m’ho sabia molt bé de memòria i no tenia por d’equivocar-me. L’únic que hem tenia més inquieta era el tema de pronunciar les essa sonora correctament, ja que si no em fixo i em paro a pensar, moltes vegades faig la essa sonora com a sorda. Al final crec que algunes esses m’han sortit bé i altres no, però ho he intentat.

Em va costar bastant escollir el poema que volia recitar i buscant per internet vaig trobar un d’autor que no coneixia. El tema m’agradava, ja que era sobre amor i era amb el que més m’identificava.

Aquest és el poema del qual estic parlant.

L'amor 

no té paraules

té carícies

té gestos

té mirades

té deliris

té gemecs.

Per això

potser

la poesia

ve després.

JOSEP PIERA

M’agradava molt però em semblava massa curt, per això vaig haver de buscar un altre poema. Perquè tinguessin una relació ambdós poemes, vaig escollir un que també era d’amor.

Vaig escollir la primera estrofa del Mester d’amor de Joan Salvat Papasseit. Aquí el poso sencer per si algú està interessat en llegir-lo.

Si en saps el pler no estalvïis el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar —sacrifici fervent—

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Espero que us hagin agradat, jo he de dir que he gaudit molt aquest petit treball, ja que he pogut aprendre'm dos poemes que m'agradaven i que jo he escollit i per això ho he fet amb moltes més ganes que si m'haguessin obligat a aprendre'm tal poema o tal altre.

Després del recital de poesia hem tingut temps de fer una mica de correcció lingüística. 

La professora ha dit que alguns dels poemes que s'han recitat tenien sons catalans que són una mica complicats. En concret, ha fet èmfasi en la doble ela (LL). 

Hem hagut de fer dos grups, els que pensaven que deien malament la LL, i el que pensaven que la deien bé. A partir d'aquí un per un hem hagut de dir tres paraules: una amb la doble ela al principi (lluna), una al mig (calleu) i una altra al final (cavall). Els altres havíem de dir si creiem que la diu bé o no. 

Jo al principi m'havia posat en el grup del no, ja que tenia dubtes, però quan he hagut de dir les tres paraules, els companys i la professora m'han dit que la pronuncio correctament. 

Ara el que he de fer és aplicar-ho sempre, és a dir, que he de parar atenció quan digui paraules amb aquest fonema, ja que el sé dir, però si no paro atenció, no el pronuncio bé.

Crec que aquest exercici ha servit perquè algunes persones que creien que la saben dir, s'adonin de què no la pronuncien tan bé, i al contrari, els que estàvem en dubte, tinguem clar que l'únic que ens fa falta és parar-hi atenció.

A més, penso que és molt important pronunciar bé, sobretot en la nostra professió, ja que nosaltres serem un exemple a segui. Els nostres alumnes, sense voler-ho es fixaran en nosaltres. Serem un model de conducta però també en l'àmbit lingüístic. Només cal veure aquells nens que a casa seva han escoltat alguna paraula mal pronunciada. Després ells també la pronunciaran malament. El mateix passa amb els professors, si pronunciem malament alguns sons o parlem amb barbarismes, els nens ens poden copiar i nosaltres el que volem són nens que parlin correctament, no que facin els mateixos erros que nosaltres.